madTeleco

A la Universitat de les Illes Balears estan realitzant continuament projectes d'investigació sobre els temes més variats (sí, ja, sóm tercermundistes, no tenim quasi pressupost com a totes les universitats públiques espanyoles i el poc que hi ha no està ben repartit, etcetc. Però al menys alguns ho intenten) com per exemple un estudi sobre el Sol que relaciona el flux magnètic, les fulguracions solars i les taques solars.

La importància d'aquesta investigació es centra en el coneixement de la naturalesa de les estrelles, però també ajuda a preveure més exactament la incidència de fluxes magnètics des del sol i prevenir els malfuncionaments a material elèctric i satèl·lits. Així doncs han aconseguit establir un cicle de 150 a 158 dies en el creixement de les taques solars (a més dels d'11 anys ja conegut) i la seva relació amb les fulguracions.

A la fotografia hi apareixen J.L.Ballester (esqu.) i Ramon Oliver (dreta), membres del grup de física solar. En Ramon va ser professor meu d'Introducció a l'Electrònica a primer de Telemàtica :-)

Schneier ens explica com funciona la seguretat i ens ajuda a analitzar les diferents solucions que s'ens poden acudir davant un problema de seguretat per poder decidir si aquesta compensa o no l'aplicar-la (el que ell anomena trade-offs). El tractament d'aquests problemes és ampli i general; abarca des de la possible entrada de lladres a casa o l'ús de targetes de crèdit per Internet, fins a atacs terroristes (amb especial consideració de l'11S).

Comencem per explicar el que és la seguretat. Per dir-ho breument, si tots fossim honests i ben intencionats llavors les mesures de seguretat no farien falta existir. Malauradament el món no és així i les persones honestes som les que sortim perdent. L'explicació que ens proporciona sobre la seguretat és bastant àmplia, i comprèn la prevenció, la intencionalitat, la [in]justificació , l'atacant, l'atac, els bens implicats i les contramesures.

La major part del còs del llibre ens explica passa per passa una metodologia simple per poder analitzar si la solució a un problema de seguretat compensa o no el cost relacionat. Aquestes passes les presenta en forma de pregunta:

1. Quins bens volem protegir?


2. Quins riscs o perills enrevolten aquests bens?


3. Fins a quin punt ens ajuda la nostra solució a disminuir aquests riscs?


4. Quins nous riscs causa la solució?


5. Quin costs implica la solució?

Els polítics tenen molt fàcil sacrificar qualsevol tipus de dret a la intimitat a canvi de la promesa de major seguretat. Però estam segurs de què aquesta seguretat extra aconseguida compensa el sacrifici realitzat? Moltes vegades és millor analitzar el panorama abans de començar a realitzar accions sense sentit que no reporten apenes cap benefici però sí moltes molesties i desaparició de drets ciutadans.

Juga molt al nostre favor, inclús per a les decisions més quotidianes i diàries, estar mínimament capacitats per poder decidir si volem realitzar els sacrificis per aplicar una mesura de seguretat o si al contrari és millor per a nosaltres negar-s'hi.

En els darrers anys cada vegada sentim més parlar de DRM (Digital Rights Management) o de CPCM (Copy Protection and Content Management). Molts potser pensen que aquest és un tema que no afecta als europeus, però rès més lluny de la realitat. Amb la recent i progressiva digitalització dels medis de comunicació (audio, visuals i de lectura) el DRM és matèria de discussió dintre del Parlament i la Comissió europees, on s'intenta trobar un sistema de DRM comú a totes les plataformes de serveis de continguts.

Els sistemes DRM en general ofereixen (o volen oferir) les funcionalitats d'identificació de la propietat intel·lectual (ex. amb l'ISBN als llibres), i d'aplicació de una política d'accés, ús i distribució d'aquests continguts. L'aplicació i protecció de les normés es realitza a través de l'encriptació, la signatura digital, les marques d'aigua.

Exemples de sistemes de DRM són Macrovision, CSS i el d'iTunes. Si es disposa d'un DVD player i un VCR compatibles amb Macrovision (a EUA és obligatori) i es vol fer una còpia de seguretat de DVD a cinta, aquest sistema s'encarrega de distorsionar la imatge copiada al VCR. El CSS (Content Scrambling System) és un sistema d'encriptació de clau simètrica amb el que s'encripta cada DVD. Les claus es guarden al reproductor de DVD o al software i cal demanar-les abans al consorci DVD-CCA. iTunes és el nom del sistema de venda musical d'Apple. Les seves cançons també es troben en un format que usa DRM per a controlar l'accés, ús i el seguiment dels fitxers de música que es baixen el usuaris (per a saber de quin usuari prové un fitxer).

DVB (Digital Video Broadcast), el sistema usat a la televisió digital per cable europea (modalitat DVB-C) i a la futura televisió digital terrestre (DVB-T) també porta integrats mecanismes de DRM. És una evolució del sistema d'Accés Condicional als serveis subscrits. Com he dit, els sistemes de DRM controlen l'ús que els usuaris realitzen dels serveis als que accedeixen, com pot ser el número de copies (o la capacitat per fer-ne). O la capacitat de reproduir un cert nombre de vegades la còpia obtinguda. I a més fan un seguiment d'aquets, com pot ser que una gravació només es pugui reproduir amb un cert dispositiu.

Una característica comú de tots aquests sistemes és que no són infalibles i només posen entrebancs als usuaris amb baixos coneixements tècnics. Si el meu pare intenta realitzar una còpia de DVD al VCR (que ja té mèrit donat que cal conectar els cables adequadament) i es troba amb que la imatge surt distorsionada, possiblement desistirà. Però jo que tinc els conèixements tècnics suficients he procurat comprar un reproductor DVD i un VCR sense el DRM de Macrovision (i dit sia de pas sense la restricció de zones al DVD). Existeixen tant xips com software per a botar-se dites restriccion, però només són accessibles a la part de la població amb més conèixements tècnics. L'evident és que la part minoritària de la població que pensa obtenir beneficis amb la creació de còpies per a la venta il·legal i amb ànim de lucre ben segur que té els coneixements suficients com per botar-se aquestes proteccions sense problemes.

Els sistemes DRM no ofereixen rès bo als usuaris, als que s'els limita l'ús que puguin fer dels serveis i continguts als que accedeixen. En tot cas crea un nou mercat per les distribuidores de continguts, emperò l'èxit d'aquest mercat està lligat a l'adopció d'un sistema de DRM comú (precisament el que vol potenciar la Comissió Europea). El perill de no tenir un sistema de DRM comú és que els continguts sota el DRM de certa companyia només es poden accedir amb aparells/programari compatibles, i és el que està actualment succeint amb les tendes de música per internet d'Apple, Microsoft o Sony i que implica encara més restriccions pels usuaris.

Però si s'adopta un sistema comú de DRM llavors s'elimina l'aventatge de competivitat que una empresa podria obtenir per l'extensió del seu propi sistema DRM.

En conclusió, els usuaris surten perdent i molt, i les distribuidores tampoc guanyen competivitat però sí control sobre els usuaris.

Doncs bé, mira. Aprova amb nota alta. I no pel gigabyte d'espai sinó pel sistema funcional i eficient que ofereix tant en la presentació com en la gestió dels correus. Diferent del que havia vist fins ara.

El principal és la classificació que permet realitzar sobre el nou correu. Inicialment s'hi poden trobar vàries bústies o carpetes principals: inbox, starred, sent mail, all mail, spam i trash. A cada missatge s'ens permet activar un flag amb aparença d'estrella, útil per marcar els missatges importats. Aquests missatges marcats també aparèixen a la bústia d'starred. De la matèixa manera, a la bústia d'all mail hi aparèixen llistats tots els missatges tant rebuts com enviats.

I és aquí on radica la gràcia d'aquest sistema. En lloc d'haver de posar-se a crear carpetes com un boig, permet crear etiquetes (labels), aplicables als missatges a través de la creació de filtres que classifiquen els missatges rebuts en les diferentes etiquetes. D'aquesta manera, podem accedir als missatges a través de les etiquetes que hem creat, com si es tractàs de bústies, però també acompanyen la descripció de cada missatge. Amb la particularitat de que un missatge pot rebre més d'una etiqueta. Així puc configurar per exemple les etiquetes "amics" i "universitat", amb els filtres escaients, i saber a priori si un missatge és d'un amic meu (fàcil pel from) i si el seu contingut fa referència a alguna de les assignatures de les que estic matriculat.

Aquest sistema pot semblar caòtic, però funciona, juntament amb la rapidesa i agilitat de la interfícia. I parlant de rapidesa, com a detall extra es permeten utilitzar combinacions de tecles que agilitzen la navegació per la interfícia. Aquest aspecte encara es pot millorar si es permetés la configuració de les combinacions.

Altre punt fort del gmail és el sistema de cerca implementat a la google per realitzar cerques sobre els missatges. A més, utilitzant les opcions avançades es pot filar molt prim i estalviar temps en cas d'intentar trobar un missatge perdut del que sabem què diu però no on es troba. És una diferència notable respecte qualsevol altre sistema via web de correu, i està a l'altura (inclús sobrepassa, ja que permet actuar sobre tot el conjunt de correu) dels clients de correu d'escritori o consola.

I tornant a la interfícia, la manera de presentar les converses o fils de missatges també és original, i un acte d'eficiència en la utilització d'espai per intentar no presentar contingut duplicat a les quotes. Si bé no he provat lo còmode que resultaria per a llegir llistes de missatges amb molt de tràfic i fils de missatges llargs i complexes. Dubt que pugui vèncer el "mutt". De qualsevol manera el sol fet de que considera la simple idea de presentació per fils ja és un avanç respecte a molts d'altres clients via web.

Per acabar, la major pega que hi he trobat és que no permet rebre el correu via pop3 ni imap. Només per web. Bé, es pot perdonar perquè precisament la gràcia del sistema està allà.

Hi ha molta gent que ha escrit sobre els missatges de propaganda personalitzats que apareixen segons el contingut de l'email que estam llegint en aquell precís moment, però personalment no els he trobat gaire intrussius (en una columna a la dreta). De fet fins i tot s'agreix que siguin en mode texte (Adwords), en lloc dels odiosos banners gràfics d'altres webs.

En definitiva es pot afirmar que el sistema conjuntament amb l'espai que ofereix i l'alta usabilitat mereix ser provat i copiat arreu.

Una mostra més de canvi parcialment fallit, amb retallada de mòduls, i extremadament costós en la implantació d'un sistema ERP a la Universitat d'Stanford. Porten des del 1994 i més de 150 milions de dolars. Els encarregats de la implantació de l'ERP són Oracle i Peoplesoft, i la feina s'ha enredat durant tot aquest temps pel complexe reconeixement dels processos existents i l'acomodació del programari a aquests (normalment acaba essent al revès).

La novel·la està ambientada en l'Anglaterra de principis del segle XIX i a més pretèn seguir el tipus narratiu d'aquella època (novel·la victoriana). Conta la història de dues dones des de la seva infantesa, a mode d'introducció, fins als seus 18 anys. A aquesta edat en la que es retrobaran, no per casualitat, es centra la narració.

L'argument és interessant si t'agraden aquest tipus de novel·les, i la manera de contar-ho també és brillant. El contingut és ple de descripcions detallades amb matisos personals i segueix molt d'aprop el lent però sostingut desenvolupament dels personatges a mesura que la història avança, juntament amb els inesperats aconteixements que fan augmentar l'interès fins al final. Un final que arriba una mica massa comprimit pel meu gust; segurament l'autora pensà que després d'escriure 500 pàgines convenia començar amb el desenllaç.

Com dic és un llibre per perdre-s'hi. En els pensaments de na Suse Trinder, adoptada com a filla a una família de lladres a un barri marginal de Londres, i mimada per la seva mare adoptiva, la Sra. Sucksby. O en els aconteixements de na Maud Lilly, coprotagonista de la història, amb una infantesa transcorreguda a un hospital psiquiàtric, on nasqué, i una adolescència reprimida a càrrec del seu oncle, un acomodat erudit i estudiós de novel·les pornogràfiques.

El nexe d'unió entre les seves dues vides serà iniciat pel Sr. Rivers i la seva estratagema per estafar la fortuna de la Srta. Maud, amb la participació de Suse. Però el pla mai s'arribarà a complir completament quan Maud i Sue comencen a desenvolupar sentiments una cap a l'altra (vinga, de què vos pensàveu que anava la història?). Sense haver-hi personatges completament bons ni dolents, seran ambdues capaços de reconèixer les seves culpes per seguir endavant amb la vida que desitgen? O el final estarà marcat per l'odi i la venjança? Ja vos ho dic jo, acaba bé ;)

Encara queden símbols heretats de la dictadura i l'espanyolisme arreu d'Espanya, com per exemple els braus d'Osborne, protegits pel Tribunal Suprem. Emperò no tots estan d'acord amb la seva conservació a l'aire lliure, i com exemple basti veure l'aventura del Brau del Bruc (a Catalunya) i totes les peripècies que ha passat entre fetes i desfetes pels diferents escamots.

Amb tot això, hi ha iniciatives més constructives per substituir el brau per un altre animal, com per exemple el ruc català o el gat.

He investigat diverses ofertes de banda ample (per a usuaris domèstics), sigui xDSL o cable, que s'ofereixen pel món i amb aquestes dades he creat un gràfic representatiu que podeu veure a continuació (prémer a sobre per augmentar). Abans d'extreure conclusions sobre el mercat en general i l'espanyol en particular, veiem uns quants detall per entendre el gràfic:

En primer primer lloc, he procurat considerar les ofertes sense límit de tràfic mensual. Hi ha bastantes ofertes al mercat mundial on el tràfic està limitat mensualment, o es cobra per quantitat de tràfic. Aquest tipus de comercialització sol estar dividida en tràfic nacional i internacional (aquest darrer més limitat o car).

Tampoc he considerat les ofertes amb facturació per temps. A Portugal Telecom hi ha una oferta de 0'03 EUR per minut de conexió, mínim 25 EUR (14h), a una velocitat de 256kbps/128kbps.

També es pot veure al gràfic que només s'hi considera la velocitat de baixada. La velocitat de pujada sol ser menor, de l'ordre de 5 a 10 vegades. Ni hi ha consideracions sobre la qualitat del servei, però donat que la majoria són operadores nacionals, podem esperar alguna cosa d'elles (ejem...).

El darrer punt és que a les ofertes de cable hi sol haver inclòs un paquet de televisió (Ono, Roadrunner, Earthlink). S'observa que a Europa abunden bastant més les ofertes d'ADSL que de cable. Així com a Europa també abunda més el satèl.lit que el cable per a accedir a TV. De fet, en una de les meves sortides a Alemanya, pràcticament no hi havia casa que no tingués satèl.lit per a TV.

I ara sobre el gràfic, el primer que bota a la vista és que a Espanya, encara que els preus baixin a la meitat o es dobli la velocitat pel mateix preu (tal com ha anunciat Telefònica de cara als següents mesos), seguim estant a la coa d'Europa, o com a mínim no resulta excepcionalment barat. Aquí la banda ampla és cara, i després de l'anunciada baixada de preus seguirà essent cara.

El mateix es pot extrapolar a la resta d'Europa Sud, amb uns preus significativament per sobre de l'Europa Nord.

Una altra dada que atreu l'atenció és que a Europa les ofertes actualment es centren entre els 500kbps i els 2Mbps. A EUA la velocitat gira als voltants dels 3-4Mbps, si bé el límit el sol imposar la saturació de la línia a hores punta pel que la velocitat real usualment és menor.

A Japó... bé, Japó són les 4 barretes que hi ha perdudes a la dreta del gràfic (45Mb per 10'5EUR). Anem tots a Japó, no?

Nota: Por petición popular (¿?) he escrito una traducción al castellano. Está como comentario aquí.

Després de l'Amenaça Fantasma i l'Atac dels Clons, aquesta passada setmana s'estrenà l'Episodi III (6,745,238) de la Saga De Les Patents De Programari Estúpides amb una patent als web logs o diaris telemàtics just com és aquest, amb un gestor de base de dades i un model centralitzat. La patent ha estat assignada a Oracle Intl. Corp. (Redwood Shores, CA) i es subtitula Self service system for web site publishing.

Aquesta pel·lícula és tan patètica com les altres dues anteriors, però una cerca més profunda fa pensar que realment és una reestrena de l'Atac dels clons amb més efectes especials. I si no basta comprovar el contingut de la llista de referències incloses a l'esmentada patent. En aquest cas certament el fill s'assembla als pares...

O sigui que aquí teniu l'estratègia comercial d'aquest principi de segle:

1. Patenta.


2. Calla i espera a que sigui un estàndar de mercat.


3. A cobrar.

Estava jo amb el tema de les patents quan m'he passat per la United States Patent Office i m'he posat a cercar patents de programari clarament obvies. Com que no tinc tota la vida, n'he triat (sense gaire esforç) vàries sobre correu electrònic i spam. Aquestes són algunes joïes que he trobat, n'hi ha d'antigues però tan bones com les noves:

La 6.732.157, comentada a l'anterior post.

6,732,149 (maig 2004). IBM. Sistema de detecció de correu no desitjat. Escaneig actiu del tràfic de la xarxa, i realitzar l'acció apropiada en cas de troballa.

6,718,321 (abril 2004). HP. Servidor d'email via Web, amb indexació del text complet. Permet als clients conectar-s'hi i realitzar cerques al conjunt dels missatges.

6,708,205 (març 2004). Suffix Mail, Inc. Sistema de correu eletrònic. Un programa amb interfícia i que classifica els emails en diferents carpetes segons el remitent.

6,691,156 (febrer 2004). IBM. Mètode per restringir l'accés de correu no sol·lícitat. Implementar una llista blanca, i demanar a l'usuari permís per incorporar a aquesta llista el correu provinent de nous remitents.

6,654,787 (novembre 2003). Brightmail, Inc. Mètode i aparell per filtrar e-mails. El sistema filtra els correus i envia notificació al remitent indicant que s'ha filtrat (puaj! tan espantós com les notificacions dels antivirus). També accepta distints mòduls amb diferents regles de filtrat.

6,092,101 (juliol 2000). DEC. Mètode de filtrat d'emails per a varis clients conectats a un servidor. Els missatges són classificats i guardats en el servidor.

6,009,462 (decembre 1999). DEC. Substituir un fragment d'un email per un enllaç (hot-link), a un sistema de correu distribuit. L'usuari clica sobre l'enllaç (un fitxer adjunt en HTML codificat en MIME) per accedir a la resta del missatge.

5,999,932 (decembre 1999). Bright Light Technologies, Inc. Sistema i mètode de filtrat d'spam emprant cerca de cadenes i processat heurístic. Primer realitza una cerca de text. Avisa a l'usuari en cas positiu amb un missatge d'OK (i.e. no es spam, aquí funciona a l'inrevès del comú), o segueix. Fer una cerca heurística. Avisa a l'usuari amb la notificació NEW si resulta positiu. Si cap dels dos sistemes dóna positiu, considera el missatge com a spam i mostra l'avís de BULK.

5,377,354 (Decembre 1994). DEC. Mètode i sistema per ordenar i prioritaritzar l'email. Crear una sèrie de regles per classificar el correu rebut en diferents nivells de prioritat.

I per què seguir. Sincerament, al principi fa gràcia pero passada mitja hora t'adones de l'absurd que és tot el sistema de patents de programari del EUA. La gran quantitat de fems i ridiculeses que s'hi troben invaliden tot el sistema, ja que està pensat en un principi per potenciar les innovacions. Però principalment potencien els aprofitats i vius i els que tenen advocats (i molts) per poder assessorar-se sobre les entrevicolles del sistema. En definitiva, potencia la vida fàcil a base de rendes de les llicències, un dret otorgat de manera clarament desequilibrada.

En Clayton M. Christensen analitzava al seu llibre "The Innovator's Dillema" el problema que suposaven per a les empreses les tecnologies trencadores (disruptive technologies). Es tracta d'empreses que a pesar d'haver assolit un gran nivell gràcies a la seva innovació i inversió en I+D, s'enfonsen de cop i volta degut a una nova tecnologia que tira per terra el seu mercat, sense saber-se adaptar. Un exemple en són els ECMs (Enterprise Content Managment) i el recent software de blogging com aquest, que a pesar de ser més sencill pot cobrir les necessitats de comunicació entre un grup de persones sense haver de gaster-se milers d'euros. Una mostra més de com el sistema de patents de programari no s'adapta a la necessitat social. Totes les antigues patents no valdran un cèntim enfront a una tecnologia trencadora i, per tant, les empreses s'apressuren a explotar les seves patents tot el ràpid que poden i a obtenir tots els beneficis possibles, sense analitzar que el seu monopoli pugui perjudicar el progrés científic perque precisament és el que els convé.

I per acabar, una joia recent de fa pocs dies, la patent al DOBLE CLIC de ratolí!!! Modalitat "si et passes de temps prement el botó et mostram info sobre el programa". Sí, aquesta és de Microsoft. No podia esser d'altra manera ;)

Ara que ja hem adquirit els coneixements bàsics estam preparats per plantejar i contestar la següent pregunta: "Per 20 cèntims d'euro, anomena tecnologies trencadores respecte del doble clic, com per exemple el clic simple. Un, dos, tres, responda otra vez..."

L'oficina de patents nordamericana ha otorgat la patent 6.732.157 a l'empresa Network Associates Inc. Aquesta patent cobreix un sistema de programari de filtrat de correu no desitjat o spam basat en mètodes genètics (cerca de paraules clau), l'ús de funcions de hash per a les cerques de frases o paraules, i la utilització de mètodes probabilístics i en concret el teorema de Bayes per al càlcul de la probabilitat de que un missatge sigui spam. Tot l'anterior no és high tech. Fins i tot és possible que a molts els soni la fórmula de càlcul de probabilitats de Bayes, i si no només cal que repasseu els llibres de matemàtiques de 4rt d'ESO.

Per dir-ho d'una altra manera, aquesta patent de programari cobreix la inmensa totalitat dels sistemes de filtrat d'spam usats avui en dia. Però els primers estudis acadèmics sobre la classificació automàtica de documents daten de bastant més enrera, dirigits des de les branques científiques del data mining i la intel·ligència artificial.

Per exemple, un dels estudis i implementacions que feia ús del teorema de Bayes per a determinar a quin grup pertanyia un document és d'en Charles Ling, doctor per la Universitat de Pensilvània, conjuntament amb altres i al voltant de l'any 2000. Emperò degut a problemes col·laterals en la tria dels tokens sobre els quals van realitzar els càlculs, resultà ser que els antics algoritmes genètics eren més exactes que els probabilístics. L'assumpte va quedar aparcat fins al 2002, amb l'arribada creixent de l'spam amb els correus electrònics i un article d'en Paul Graham, del MIT, que ens recordà que els filtres probabilístics podrien funcionar bastant bé en aquest cas (i així ha estat, unit a un refinament de la tècnica).

Ara tot aquest coneixement està en mans d'una empresa multinacional, que dit sia, no ha estat precisament el motor de la innovació en aquest camp. S'haurà de veure de quina manera protegeixen la seva patent, si es que la poden conservar, i què passarà amb les decenes d'aplicacions que empren els mètodes anteriors. Jo per la meva banda, esper que a Europa els polítics aixequin el cap i no aprovin les patents al programari. Per a tal affer, un bon cop de mà és col·laborar amb la Foundation for a Free Information Infrastructure i per descomptat votar un partit polític que no suporti i estigui en contra de les patents de programari.

Google posa a la venta el seu sistema de cerques per a les empreses anometat Appliance. El hardware consisteix en racks d'un color groc bastant desagradable a la vista, on s'hi inclou el programari. El model més bàsic soporta la indexació d'un milió i mig de documents i fins a 300 cerques per minut (5 cada segon). L'aparell s'encarrega d'indexar els documents disponibles a la intranet i proveeix la interfícia de cerques amb el conseqüent estalvi de temps dels empleats amb un modus operandi similar al del google d'internet.

Tot això reviu l'antiga polèmica dels que critiquen a google (i altres com amazon) que ha fet ús de la tecnologia i coneixements oferits pel programari lliure per poder establir la seva infraestructura, però sense retornar el coneixement invertit a la comunitat.

Ben segur que google està de moda entre els geeks telemàtics per l'entrada en escena en tan poc temps de diferents seveis a càrrec seu com la xarxa social Orkut i el sistema de correu Gmail encara en fase beta, aquests dos accessibles ara per ara mitjançant invitació d'algun dels seus usuaris. O també el sistema Blogger sobre el qual es presenten aquestes paraules. Així com l'expectació de l'atípica entrada a la borsa de bona part de google que tindrà lloc en els propers mesos, dissenyada per evitar els intermediaris en la mesura del possible i arribar el més directament possible als compradors finals. O com diuen ells, amb la meta de que la informació sigui universalment accessible i útil.

Molt interessant. I tornant a la capsa groga, serà també el seu contingut informació accessible i útil, o ens conformarem en donar-li un lloc a prop de l'entrada del Data Center? Mentrestant jo estic esperant a que m'arribi alguna una invitació al Gmail ;)

En l'inici de la campanya electoral (no l'europea, que també però no tant, si no la dels EUA amb unes eleccions d'aquí a uns 5 mesos) és quan veim els polítcs anar d'un lloc a l'altre per exaltar masses que assenten sense discutir el que escolten. I per anar d'un lloc a un altre, i sobre tot a un territori relativament extens com Nord Amèrica, el presi d'allà empra un avió que anomenen Air Force One del que en tenim fins i tot una pel·lícula, entre molts altres helicòpters, cotxes i serveis acompanyants.

Ningú discutirà que cal posar a disposició dels mandataris que dirigeixen la nostra societat tots els medis possibles per a que puguin realitzar la seva tasca. Emperò, sense moderació, l'ús es pot convertir en abús (per variar) com ve a demostrar l'augment de despeses de transport que té un màxim durant aquests mesos a través de la confusió del viatges oficials amb els viatges polítics.

A més, pareix que a n'en Bush li encanta viatjar, sigui amb sol o amb pluja, i a batut rècords en nombre de vols per unitat de temps respete dels seus antecessors.

El darrer mes ha estat molt important pel panorama del programari lliure a les espanyes orientals. El catalitzador sens dubte va ser la visita de Richard Stallman i la sèrie de conferències i entrevistes que va realitzar a distints medis de comunicació i universitats. Aquest home ens va recordar que la principal disputa entre el programari lliure i el programari privatiu (com a ell li agrada anomenar-lo) no és la carrera per tenir més i millors característiques o opcions. En realitat aquesta disputa no és important o té poc valor. El realment important del programari lliure és que existeix d'acord amb una sèrie de valors ètics amb els que científics i gent de bona fe solen estar conformes. I aquest és el principal motiu pel que hauriem de desempallegar-nos del programari privatiu, per molt més avançat o per moltes més coloraines que pugui presentar.

El mètode científic i la revisió de parells, la construcció piramidal sobre el coneixement que els nostres mestres ens han transmès des d'infants, són bases fonamentals del per què avui vivim tan bé com vivim. Actualment hi ha molts personatges importants que no discuteixen la legalitat de la creació i distribució de programari privatiu i de tota la parafernalia que permet la seva existència, però malauradament el coneixement invertit en la seva creació es perdrà en el futur no tan llunyà o com a molt inspirarà a futurs creadors a tornar reinventar la roda. I això serà en el millor dels casos. El costat negre arriba en forma d'impediments al treball lliure dels que treballan seguint altres sistemes, i l'exponent actual d'aquests impediments són les patents.

Les patents de programari dónen solució al problema anteriorment esmentat, l'oblid del coneixement creat. Però ho fan a un preu totalment inacceptable, amb l'otorgació de monopolis i pagaments de llicències a canvi del permís d'ús d'aquestes idees. Essent generosos seria possible inclús acceptar l'existència de pantents en àmbits on l'aplicació d'una idea implica un procés complicat i costós de manufacturació. Però quan els costs de reproducció són tan ínfims i tendeixen a zero com en el món digital de les telecomunicacions i d'Internet, resulta clar que l'exigència de pagament de llicències per a permetre la distribució d'aquestes idees només beneficia a les grans empreses a mantenir el seu monopoli o quota de mercat, i també beneficia a l'advocat que hauré de pagar per a que comprovi el codi que vagi a programar línia per línia, no sigui cosa que violi alguna patent i s'em presenti una demanda. Diuen que totes les societats són lliures fins que ho deixen de ser.

A Mallorca i a la Universitat d'aquesta terra hi ha un bon grapat de persones que lluiten pel reconeixement d'aquest valor. Em cansaria d'escriure si em veiès obligat a anomenar-les a totes. Però en destacaré una, en Ricardo Galli, el GNU zealot més popular d'aquestes llars. Aquest altre petit gran home s'ha trobat de cop i volta reflexionant sobre la base fonamental del programari lliure i ha escrit un [altre] article sobre aquest mateix tema publicat a la web de bulma. Tal com ell diu en la seva autocrítica quan parla sobre el programari propietari:

Y como si eso fuese poco, muchos de nosotros profesores de universidad y científicos, lo aceptamos no sólo como normal, sino como beneficioso. Sin cuestionarnos siquiera si está contra todos los principios que nos han enseñado y hemos aplicado para ejercer cada día la docencia, hacer nuestras tesis doctorales y carreras como científicos aprendiendo de los trabajo y conocimientos, publicados, de los demás.