diumenge, de juny 20, 2004
Digital Rights Management
En els darrers anys cada vegada sentim més parlar de DRM (Digital Rights Management) o de CPCM (Copy Protection and Content Management). Molts potser pensen que aquest és un tema que no afecta als europeus, però rès més lluny de la realitat. Amb la recent i progressiva digitalització dels medis de comunicació (audio, visuals i de lectura) el DRM és matèria de discussió dintre del Parlament i la Comissió europees, on s'intenta trobar un sistema de DRM comú a totes les plataformes de serveis de continguts.
Els sistemes DRM en general ofereixen (o volen oferir) les funcionalitats d'identificació de la propietat intel·lectual (ex. amb l'ISBN als llibres), i d'aplicació de una política d'accés, ús i distribució d'aquests continguts. L'aplicació i protecció de les normés es realitza a través de l'encriptació, la signatura digital, les marques d'aigua.
Exemples de sistemes de DRM són Macrovision, CSS i el d'iTunes. Si es disposa d'un DVD player i un VCR compatibles amb Macrovision (a EUA és obligatori) i es vol fer una còpia de seguretat de DVD a cinta, aquest sistema s'encarrega de distorsionar la imatge copiada al VCR. El CSS (Content Scrambling System) és un sistema d'encriptació de clau simètrica amb el que s'encripta cada DVD. Les claus es guarden al reproductor de DVD o al software i cal demanar-les abans al consorci DVD-CCA. iTunes és el nom del sistema de venda musical d'Apple. Les seves cançons també es troben en un format que usa DRM per a controlar l'accés, ús i el seguiment dels fitxers de música que es baixen el usuaris (per a saber de quin usuari prové un fitxer).
DVB (Digital Video Broadcast), el sistema usat a la televisió digital per cable europea (modalitat DVB-C) i a la futura televisió digital terrestre (DVB-T) també porta integrats mecanismes de DRM. És una evolució del sistema d'Accés Condicional als serveis subscrits. Com he dit, els sistemes de DRM controlen l'ús que els usuaris realitzen dels serveis als que accedeixen, com pot ser el número de copies (o la capacitat per fer-ne). O la capacitat de reproduir un cert nombre de vegades la còpia obtinguda. I a més fan un seguiment d'aquets, com pot ser que una gravació només es pugui reproduir amb un cert dispositiu.
Una característica comú de tots aquests sistemes és que no són infalibles i només posen entrebancs als usuaris amb baixos coneixements tècnics. Si el meu pare intenta realitzar una còpia de DVD al VCR (que ja té mèrit donat que cal conectar els cables adequadament) i es troba amb que la imatge surt distorsionada, possiblement desistirà. Però jo que tinc els conèixements tècnics suficients he procurat comprar un reproductor DVD i un VCR sense el DRM de Macrovision (i dit sia de pas sense la restricció de zones al DVD). Existeixen tant xips com software per a botar-se dites restriccion, però només són accessibles a la part de la població amb més conèixements tècnics. L'evident és que la part minoritària de la població que pensa obtenir beneficis amb la creació de còpies per a la venta il·legal i amb ànim de lucre ben segur que té els coneixements suficients com per botar-se aquestes proteccions sense problemes.
Els sistemes DRM no ofereixen rès bo als usuaris, als que s'els limita l'ús que puguin fer dels serveis i continguts als que accedeixen. En tot cas crea un nou mercat per les distribuidores de continguts, emperò l'èxit d'aquest mercat està lligat a l'adopció d'un sistema de DRM comú (precisament el que vol potenciar la Comissió Europea). El perill de no tenir un sistema de DRM comú és que els continguts sota el DRM de certa companyia només es poden accedir amb aparells/programari compatibles, i és el que està actualment succeint amb les tendes de música per internet d'Apple, Microsoft o Sony i que implica encara més restriccions pels usuaris.
Però si s'adopta un sistema comú de DRM llavors s'elimina l'aventatge de competivitat que una empresa podria obtenir per l'extensió del seu propi sistema DRM.
En conclusió, els usuaris surten perdent i molt, i les distribuidores tampoc guanyen competivitat però sí control sobre els usuaris.
Els sistemes DRM en general ofereixen (o volen oferir) les funcionalitats d'identificació de la propietat intel·lectual (ex. amb l'ISBN als llibres), i d'aplicació de una política d'accés, ús i distribució d'aquests continguts. L'aplicació i protecció de les normés es realitza a través de l'encriptació, la signatura digital, les marques d'aigua.
Exemples de sistemes de DRM són Macrovision, CSS i el d'iTunes. Si es disposa d'un DVD player i un VCR compatibles amb Macrovision (a EUA és obligatori) i es vol fer una còpia de seguretat de DVD a cinta, aquest sistema s'encarrega de distorsionar la imatge copiada al VCR. El CSS (Content Scrambling System) és un sistema d'encriptació de clau simètrica amb el que s'encripta cada DVD. Les claus es guarden al reproductor de DVD o al software i cal demanar-les abans al consorci DVD-CCA. iTunes és el nom del sistema de venda musical d'Apple. Les seves cançons també es troben en un format que usa DRM per a controlar l'accés, ús i el seguiment dels fitxers de música que es baixen el usuaris (per a saber de quin usuari prové un fitxer).
DVB (Digital Video Broadcast), el sistema usat a la televisió digital per cable europea (modalitat DVB-C) i a la futura televisió digital terrestre (DVB-T) també porta integrats mecanismes de DRM. És una evolució del sistema d'Accés Condicional als serveis subscrits. Com he dit, els sistemes de DRM controlen l'ús que els usuaris realitzen dels serveis als que accedeixen, com pot ser el número de copies (o la capacitat per fer-ne). O la capacitat de reproduir un cert nombre de vegades la còpia obtinguda. I a més fan un seguiment d'aquets, com pot ser que una gravació només es pugui reproduir amb un cert dispositiu.
Una característica comú de tots aquests sistemes és que no són infalibles i només posen entrebancs als usuaris amb baixos coneixements tècnics. Si el meu pare intenta realitzar una còpia de DVD al VCR (que ja té mèrit donat que cal conectar els cables adequadament) i es troba amb que la imatge surt distorsionada, possiblement desistirà. Però jo que tinc els conèixements tècnics suficients he procurat comprar un reproductor DVD i un VCR sense el DRM de Macrovision (i dit sia de pas sense la restricció de zones al DVD). Existeixen tant xips com software per a botar-se dites restriccion, però només són accessibles a la part de la població amb més conèixements tècnics. L'evident és que la part minoritària de la població que pensa obtenir beneficis amb la creació de còpies per a la venta il·legal i amb ànim de lucre ben segur que té els coneixements suficients com per botar-se aquestes proteccions sense problemes.
Els sistemes DRM no ofereixen rès bo als usuaris, als que s'els limita l'ús que puguin fer dels serveis i continguts als que accedeixen. En tot cas crea un nou mercat per les distribuidores de continguts, emperò l'èxit d'aquest mercat està lligat a l'adopció d'un sistema de DRM comú (precisament el que vol potenciar la Comissió Europea). El perill de no tenir un sistema de DRM comú és que els continguts sota el DRM de certa companyia només es poden accedir amb aparells/programari compatibles, i és el que està actualment succeint amb les tendes de música per internet d'Apple, Microsoft o Sony i que implica encara més restriccions pels usuaris.
Però si s'adopta un sistema comú de DRM llavors s'elimina l'aventatge de competivitat que una empresa podria obtenir per l'extensió del seu propi sistema DRM.
En conclusió, els usuaris surten perdent i molt, i les distribuidores tampoc guanyen competivitat però sí control sobre els usuaris.
