dimarts, de juliol 27, 2004

Relacions esporàdiques vs. estables

Estàs passejant amb un grup d'amics quan surt el tema de les relacions esporàdiques versus relacions estables de la boca d'un d'ells. Tothom segueix parlant de lo seu (que malament que anam) i aquest amic continua amb el diàleg:

- Creus que són millors les relacions esporàdiques o les estables? - Avui el vespre es presenta filosòfic, penses.
- Crec que preferiria una relació estable. - contestes posant èmfasi en el condicional. - Conec al.lotes propenses a relacions esporàdiques, i resulta massa inestable pel meu gust. - Sí, clar. Després d'uns segons de silenci, ell continua:
- Que me les podries presentar?

I parlant sobre aquest tema, resulta que avui ha sortit l'informe de l'Institut Nacional d'Estadística (per què aquests de Madrid sempre han de posar el Nacional per totes bandes) que ens explica com està el panorama. Per exemple ens mostra la gran diferència en l'ús del preservatiu segons les edats, i que el 5'9% de la població d'entre 19 i 49 anys no es menja un rosco.

En paraules d'en Richard Stallman: "Mi Iglesia no exige el celibado; aunque en mi caso da igual".

dilluns, de juliol 26, 2004

503 Server Error

Ahir vespre ja ho vaig veure i em va saber greu no guardar el codi o un screenshot per ensenyar-lo als amics. Però sorprenentment durant tot el capvespre d'avui també s'ha repetit. La fi de gooooogle? O una maniobra per baixar el preu de les accions que d'aquí poc es subhastaran??
Google
Error
Server Error
The service you requested is not available at this time.

Service error -27.


Tots sabiem que abans o després passaria (un mal dia el pot tenir tothom, no?). Però, quin cercador emprau mestres tant? Perquè en general el que he trobat és de resultats bastant patètics o té un "1% cercador, 99% fems" :-/

Actualització 19:30. Casualment Google avui ha comunicat el preu per acció, entre 108$ i 135$. Però l'error dels servidors és un atac de denegació de serveis (DoS) causat per una versió de MyDoom.

diumenge, de juliol 25, 2004

Cens de weblogs

Aparentment els blogs en llengua catalana representen el 0'45% del total existent, encapçalat pel 75'4% de blogs en anglès. Aquestes estadístiques han estat creades per blogcensus:


IdiomaNombre
Anglès1.256.411
Francès84.051
Portuguès80.399
Farsi63.924
Polac (vull dir polac polac)42.719
Alemany32.974
Castellà25.416
Holandès9.413
Xinès (charset big5)8.775
CATALÀ7.510


Vaja, 7510 blogs. Quasi caben tots al meu poble, "Vila-blog". A part de llegir poc escrivim menys :P

Hostings amb Linux

Netcraft proveeix estadístiques sobre el nombre de hosts funcionant amb GNU/Linux. Sembla que en els darrers 6 mesos totes les distribucions han augmentat el nombre base de hosts, emperò Red Hat ha vist disminuïda la quota de mercat mentres que totes les altres distribucions han augmentat la seva quota. Clar que els números d'aquesta estadística depenen de les decisions de les empreses de hosting més que dels usuaris finals:


DistribucióHosts juliol/04Q. Mercat gen/04Q. Mercat jul/04Creixement 6 mesos
RedHat1.465.41050.849.810.1
Cobalt596.74320.820.313.3
Debian468.40215.515.914.5
SuSE347.32610.911.815.6
Mandrake37.1861.31.315.3
Gentoo19.9120.71.049.5


Durant varis anys de la meva juventut vaig emprar Red Hat (5.0-7.0). Eren les èpoques de modem de 14400bps i del malson de dependències entre paquets rpm. Tot d'una que vaig poder aconseguir una conexió decent per cable no vaig pensar ni un segon per actualitzar els meus sistemes a Debian (Sid) i fer ús de l'apt-get. És una pena que totes les altres grans distribucions no estiguessin a l'altura i decidissin implementar un sistema semblant a apt-get però posteriorment.

Ara que totes les distribucions empren un mètode d'actualització amb resolució automàtica de dependències pareix que les noves tarifes de manteniment de Red Hat no seran soportades per tots. Tal com senyala Netcraft, si ets una Gran Empresa pot ser surt més rentable realitzar el manteniment des del propi departament d'IT.

divendres, de juliol 23, 2004

Ultima VII: The Serpent Isle

He recuperat un classic del calaix de sastre dels anys 90, l'Ultima VII. Tampoc és cert que ja no es crein joïes com les d'aquells anys. King's Quest, Space Quest, Darkside, Monkey Island, Indiana Jones, Heart of China, Day of the Tentacle... Però sí que ha decrementat enormement el nombre d'aventures disponibles, això sí, en 3D iquaranta mil covets. Per exemple, una de les darreres actuals que he tingut el gust de jugar és The Longest Journey la qual no té rès que envejar a altres aventures.

Clar que no tot eren ni són aventures gràfiques. Els jocs de rol per ordinador (CRPG) cada vegada tenen més pès (i en tenien més) al permetre juntar un món en 3D i una major flexibilitat de maneig dels personatges que ja no són només un de sol sinó un grup d'aventurers. I evidentment amb l'ús de xarxes la funcionalitat s'extèn a partides multijugador (Neverwinter Nights, Ultima Online...) augmentant l'emoció del joc. La part lúdica consisteix en passar una bona estona, cosa que s'aconseguia amb totes elles. O dit d'altra manera, un major pressupost no implica l'èxit.

La sèria Ultima és quasi un clàssic que encara avui en dia es pot obtenir amb el pack Ultima Collection. Perdura i es recorda al llarg del temps perquè no només té una interfícia notable pel seu temps sinó que gaudeix d'un guió enrevessat i que es desenvolupa guardant en tot moment la tensió, al llarg de tota la sèrie Ultima.

A Ultima VII, composat per The Black Gate i Serpent Isle, el protagonista i el seu grup d'aventurers volen salvar el món de les mans de El Guardià, una entitat diabòlica que desitja poder. Ambientat en un món medieval i màgic, es complica tot el que un es pot imaginar amb la resolució d'aventures secundaries, algunes de voluntària execució només pel goix o la recompensa oferida. D'aquesta manera el temps de joc es pot expandir fins a llargues setmanes, molt millor que les hores comptades de qualsevol aventura gràfica usual (amb el problema de que normalment sols encasquillar-te a alguna banda).

The Serpent Isle, la segona part, encara que menys impressionant que la primera, gaudeix d'un guió més treballat on hi entren en joc cents de personatges secondaris. En Batlin, associat a El Guardià i ex-cap de la secta de La Germandad que vaig desfer a la primera part ha escapat a Serpent Isle. La meva missió és seguir-lo sota les ordres de Lord British (un cameo del creador de la saga) per trobar El Guardià i derrotar-lo.

En aquests moments sóc a la casa un col·lega necromag de Moonshade, la ciutat dels mags. Apart de vendre'm encisos pot comunicar-se amb els morts, i com a mostra un botó, el ferrer de Trinsic, que precisament va ser el que va obrir la saga d'Ultima VII amb el seu assessinat ritualísitc a mans de membres de la secta de La Germandad. Je, a veure com acaba si és que acaba.

dijous, de juliol 22, 2004

The Da Vinci Code, per Dan Brown

De tan en quan una lectura lleugera va bé per fer espassar el mal de cap. O això pensava d'aquest llibre abans d'obrir la primera plana. Crec que és el llibre que físicament més vegades he vist i he sentit parlar aquest any, tant per les llibreries com per comentaris per la xarxa. Fins i tot els coneguts de primera n'havien sentit parlar o alguns fins i tot l'havien llegit (i cal reconèixer que per les espanyes trobar un interés comú notable per alguna obra literària és mooolt poc comú!).

Em tiraven enrera comentaris del tipus "best breathless chase since the advent of Harry Potter" (urg!), però després de deixar en banda el meu escepticisme em vaig fer amb una barata edició de butxaca made in amazon en anglès disposat a començar l'aventura i a veure què serà això. Pura curiositat, ja val.

I de què va el totxo?

Bàsicament tracta la cerca del Sant Grial. Aquest és un secret guardat per una secta o escisió de l'Esglèsia originada fa quasi dos mil anys. Però tots els que coneixien aquest secret han estat assessinats i l'únic testimoni que en queda és la neta del Gran Mestre de la secta juntament amb una sèrie de gestes que haurà de resoldre per poder retrobar aquest secret i evitar que es perdi per sempre.

Durant l'aventura ella, que és una criptòloga de la justícia francesa, juntament amb un historiador (el vertader protagonista) estaran en múltiples ocasions a just la pell del nas de trobar-se amb la mort. I per descomptat el Grial no és cap copa de vi ni rès per l'estil; és molt més gran. En aquest aspecte la sorpresa està assegurada. Ells dos tots solets lluitaran contra l'Opus Dei, col·leccionistes fanàtics i l'Esglèsia Apostòlica i Romànica. Alguns dels que els persegueixen volen, no trobar, sinó més be fer desaparèixer el Sant Grial perquè saben que posa en compromís la seva pròpia existència. Evidentment al desenllaç s'aclara quasi tot i el que pensàvem s'assembla poc a la realitat. El més senzill és que t'el llegeixis si encara no ho has fet :-)

L'autor mescla dades històriques reals juntament amb ficció quasi-real, és a dir, d'aquesta que intenta passar quasi-desapercebuda. El llibre està dividit en uns 100 capítols de curta durada que fan la lectura molt àgil, des d'un punt narratiu en 3a persona, no completament omniscient ja que només posa a l'abast les dades conegudes pel personatge en qüestió. Ha resultat ser senzillament interessant, i si no mira en quin temps m'he menjat les 500 pàgines de text en llengua heretje. Menys de 3 dies. Ha enganxat fins al darrer minut.

diumenge, de juliol 18, 2004

The Man in the High Castle, per Philip K. Dick

La 2a G.M. la van guanyar Japó i els Nazis. L'eix Aliat va ser derrotat.

Japó controla Àsia, Oceania, Sudamèrica i la costa Oest de Nordamèrica. Es tracta d'una societat amb respecte pels costums ancestrals, on el Yin i el Yan són un mode de viure.

L'imperi Nazi controla Europa, Àfrica i l'Est de Nordamèrica. Es presenta com una societat més inestable que la japonesa (els dolents de la pel.lícula, per dir-ho de manera suau).

Han continuat amb el programa de neteja ètnica que iniciaren a la guerra als seus dominis. Àfrica ha estat emprada com a camp de proves per a conduir-hi the ultimate experiment i han assecat el Mediterrani per convertir-lo en camps de cultiu. A més de ser més impulsius que els japonesos cal reconèixer que científicament també es troben en una posició més avançada, havent arribat a Mart per establir-hi una colònia.

Al centre de nordamèrica s'hi troba una zona desmilitarizada que separa els dos imperis (on hi ha el castell, d'aquí el títol).

Hi ha varis protagonistes i hi ha varies històries pràcticament independets excepte pels nexes sutils que permeten presentar el resultat com a un tot sol. A través del successos que aconteixen a cada un d'ells i narrada des dels seus punts de vista s'ens estableix la realitat d'aquest altre món de ficció.

El general japonés, l'infiltrat jueu que ha de comunicar al general sobre un pla importantíssim que consisteix en l'extermini de l'imperi japonès, un altre jueu que es disposa a establir el seu taller de joïes, el venedor d'objectes d'art americà, l'ex dona del joier. Tenen en comú que d'alguna manera les seves vides canvien al llarg de la novel.la, i influeixen en el canvi de vida d'altres.

És possible un món millor?

Alguns dels protagonistes es demanen el mateix, i l'autor del llibre dintre del llibre que compta la història a la inversa (anomenat The Grasshopper Lies Heavy) viu al castell de la zona desmilitaritzada, lloc on finalitza la trama i on s'ens demostra de manera definitiva el que és la ficció.

Sobre la lectura del llibre en general puc dir que no és gaire extens, no més de 250 pàgs. Però segueix un esquema de seqüenciació desordenada de fragments de les diferents trames i el mode de narració és des dels punts de vista dels personatges (d'una manera moolt personalitzada). Per aquests motius és recomanable prendre's el llibre de principi a fi i sense presses, per gaudir de tots els seus detalls.

Bibliografia:
DICK, Philip K. "The Man in the High Castle". Ed. Penguin Books, Penguin Classics. 2001. Introducció d'Eric Brown. ISBN 0-14-118667-4.

dimarts, de juliol 13, 2004

Stallman a Mallorca, dia D

Una conferència excel·lent. El públic s'ha entregat a l'orador de manera predisposada des del primer moment a un saló d'actes ple, cosa que realment té mèrit ja que estam en vacances d'estiu i no es donava cap crèdit per l'assistència. Però la conferència ha estat molt millor que un bany de multituts per una estrella enrevoltada de fans.

Aquest home, Richard Stallman, té les idees molt clares. Avui en dia és molt difícil trobar algú amb l'autoconciència suficient com per poder anar amb peus de plom pel món. Però a més les seves idees m'agraden.

La conferència dura al voltant d'una hora (més presentacions, més preguntes, més acomiadaments) dedicada a explicar les quatre llibertats bàsiques que caracterizen el programari lliure (ús, còpia, modificació i distribució de les modificacions). Com es pot veure, el contingut social i moral forma la major part. Però no es limita a explicar-ho, si no que a més t'intenta convèncer de per què els seus valors són millors que d'altres que havien dominat fins llavors.

Per a transmetre les seves idees empra una exposició ordenada, preparada i apta per a qualsevol tipus de públic. Mescla la serietat dels continguts amb la broma (és moolt de la broma) i dintre de la seva calma no dubta en ratllar-se contra els qui ataquen de manera despiadada el programari lliure, com exemple quan li van demanar la seva opinió sobre el cas "aSCO" (s.i.c). O l'explicació de per què els intents de control dels usuaris a través del programari i les patents de programari són moralment inacceptables.

Certament és recomanable assistir a una de els seves conferències, encara que només sigui pel beneïment del final. S'ha de veure, s'hi ha d'estar. Gràcies als que ho han fet possible.

diumenge, de juliol 11, 2004

Scanner d'autodiagnòstic

Des dels primers capítols d'Star Trek apareix el metge de torn amb un aparell capaç de realitzar un diagnòstic ràpid sobre l'estat de salut del pacient. El metge agafa l'aparell, de dimensions reduïdes com per poder manejar-se amb una sòla mà. Te l'acosta durant un parell de segons i recorre el teu còs mentres es sent un bzzz...bzzz que indica el procés d'anàlisi. I passat aquest temps ja s'ha identificat l'enfermetat i, ara sí gràcies a la proficència del metge, la cura a aplicar (sempre s'hi deixa aquest darrer grau d'humanitat).

Per descomptat aquest aparell és molt bàsic i només capaç de realitzar una anàlisi de simptomes i químic relativament senzill com per poder cobrir la major part d'enfermetats i donar l'avís de la possible incidència de la resta. Per a operacions de major detall al vaixell estelar Enterprise hi ha altre equip mèdic. La resta de material mèdic passa per un scanner d'un tamany més gran i també capaç d'emetre partícules el més extranyes imaginables i amb una precisió micromètrica.

A la part mèdica d'Star Trek usualment tracten amb naturalitat l'ús de trasplants i cures biològiques, vull dir d'èssers vius, per a tractar enfermetats i ferides. Per descomptat hi ha capítols on el tema és la creació de clons amb creixement ràpid i finalitats terapèutiques. En aquests casos es reflexa el drama moral del capità, que al final sempre fa el que pot per salvar la seva tripulació de qualsevol mal.

D'Star Trek i altres sèries i llibres de ciència ficció s'en poden extreure moltes idees. Però totes aquestes creacions ens fan veure l'incumpliment de les expectatives (ja hem passat de llarg el famós any dos mil) i la falta d'ambició en general de la societat actual per a seguir evolucionant.

dissabte, de juliol 10, 2004

Dematí

Visquent a Ciutat la major part de l'any sóc molt afortunat de poder despertar-me molts de dies pel cant dels gorrions abans que pel crit del despertador (per l'alarma del mòbil, en concret). És la sort de viure a un bloc d'edificis on al pati interior, molt extens, més que plantes i cossiols hi ha una selva tropical.

Com a moltes situacions hi ha pegues, i el contra de tot això és l'altra fauna que ve incorporada i de la que en parlaré quan estigui de mal humor, és a dir, dels moixos en cel i de tota la canèrria que per sort s'aixeca després dels ocells però que també es va a dormir més tard.

Ara amb les vacances d'estiu he canviat d'aires a una altra zona de Mallorca alluny de la capital, i el sò dels gorrions d'aquest matí ha estat distint. No són els mateixos gorrions, vaja. O pot ser eren els mateixos de Ciutat els quals m'acompanyaren en el viatge de fa uns dies i també han canviat, igual que jo, després de veure una sortida de sol com la d'avui.

dijous, de juliol 08, 2004

Richard Stallman ve a Mallorca

Richard Stallman és l'artífex de GNU, la FSF i defensor del programari lliure, donarà una conferència a la Universitat de les Illes Balears el proper dilluns dia 12. Aquí hi ha la notificació de la UIB, aquí (anunci oficial) i aquí més informació des de Bulma. En Valverde, un dels organitzadors de l'event juntament amb altra gent del departament de matemàtiques i informàtica, també en parla al seu weblog.

Assistir a aquesta conferència pot ser molt interessant per als professionals i futurs professionals del sector. Però que dic! Hi ha algú que es digui ser professional de les IT i que no conegui n'Stallman? Sense cap dubte és imprescindible assistir-hi per a com a mínim tenir en compte el programari lliure i per tant les seves idees. Molt recomanable.

diumenge, de juliol 04, 2004

Sonda Cassini

Aquests dies la sonda Cassini, un projecte de la NASA (EUA), la ESA (Europa) i la ISA (Itàlia) ha arribat a la vòra de Saturn i Tità, una de les llunes de Saturn.

Les fotografies de Tità, en infraroig, permeten veure aigua congelada, la qual apareix de color negre perquè està mesclada amb altres materials ara per ara de naturalesa desconeguda.

També s'hi observa una gran activitat atmosfèrica en forma de núvols. A les fotografies de major definició (al voltant d'uns 10km per pixel) s'observen formacions irregularment circulars a la superficie, emperò els científics del projecte tampoc estan segurs de si el seu origen són els meteorits o els processos geològics del propi astre. Les taques de color blanc situades als pols són núvols més alts que els de la majoria de la resta de l'astre.

És interessant veure com la comunitat científica que segueix les exploracions i sondejos a aquestes llars de l'Univers tan pròximes a nosaltres encara no s'aclaren, i és que sabem tan poc de nosaltres mateixos que no podem permetrens esperar a entendre el que tenim a les nostres mans per començar a investigar el que hi ha allà fora ;-)

dissabte, de juliol 03, 2004

Thinkpad T21

Aquesta setmana he obtingut un Thinkpad T21 a Ebay. És de segona mà, restaurat [refurbished] per una empresa alemanya. Fins ara només n'havia vist un parell amb els meus ulls, però m'havien causat una bona impressió per la seva solidesa i compactació. I a falta de no poder comprar un ibook i menys un powerbook $-( aquesta era la millor opció, enfront el caos dels clònics made in Taiwan.

L'aparell segueix especificacions de fa uns 4 anys. És un PIII Speedstep a 800MHz, amb DVD, targeta de , 20GB de disc dur i 256MB de memòria RAM. La pantalla és un TFT de 14" (màx. 1024x768) i, encara que el pixels són relativament enormes respecte del que hi ha havui en dia al mercat, és de molt bona qualitat i ofereix un bon contrast. Quasi em ploren els ulls quan canvio del TFT al CRT de la meva workstation. A més porta integrat ethernet, usb, un conector ps/2 per a rata, port paral·lel, port serie, i sortides per a monitor CRT i S-Video (9 pins). I sí, el Trackpoint -aquella espècie de joystick vermell enmig del teclat- és divertit i fàcil de manejar (més que un touchpad), però millor una rata externa.

El hardware està quasi del tot soportat sota linux (hi he ficat Debian Sid) excepte pels sensors de temperatura i el modem mini-pci (Xircom) que porta. La targeta gràfica, una S3 Savage IX-MV funciona perfectament, però no accelera OpenGL (bye bye Neverwinter Nights aquest estiu). La bateria dura una mica més de dues hores, i tenir configurat correctament el cpudynd ajuda. De totes maneres el soport que dóna IBM a linux per al seus portàtils deixa bastant que desitjar. Per exemple, les actualitzacions per la BIOS només es poden usar des del windows. I si la distribució no soporta el hardware a la primera doncs no queda més remei que cercar-se la vida, encara que el resultat ha estat bo (era d'esperar amb un portàtil de fa quatre anys).

En resum pareix ser una bona peça. Sòlid com una nou (la carcassa és metall plastificat molt còmode al tacte), suficientment petit com per poder dur-lo d'una banda a una altra i potent si un no el vol per jugar principalment.