divendres, de novembre 26, 2004
Alien Saga
A la fi ja he vist els quatre films d'Alien protagonitzats per Sigourney Weaver (Ellen Ripley), una actriu que sempre m'ha agradat bastant. La saga és bàsicament una pendent costa abaix, pero ella resisteix.
Nau espacial dels Aliens.
Al primer film, Alien (Director's Cut, Ridley Scott, 1979), la tripulació d'una nau es veu involucrada en una cridada de rescat des d'una refineria espacial situada a una espècie de planeta. Durant el procés un dels membres esdevé hoste d'una criatura i Ripley és l'unic membre que sobreviu, la qual a més de pegar-se amb l'Alien ha de lluitar contra un androide de la Companyia.
Bebé Alien, recent nascut de les vísceres d'un ex-membre de la tipulació.
Aquesta primera entrega és la que millor combina els seus elements. Començant per l'opening èpic, fins als models d'H.R.Giger. Al casting si un és bò l'altre és millor, i entre tots ofereixen un resultat impressionant. La història és simple, però l'estudi i la presentació dels personatges involucrats li dóna vida. No és d'extranyar que R. Scott també dirigís Blade Runner, i qualsevol que hagui llegit una novel.la de P.K.Dick pot veure que la trama es mou al voltant de les motivacions, interessos i paranoies dels protagonistes.
Aliens (Special Edition, James Cameron, 1986) és la continuació on es rescata Ripley després d'uns cinquanta anys d'hivernació. La Companyia li demana responsabilitats per haver destruit la refineria del primer film. Juntament amb la necessitat d'acabar amb els seus malsons parteix en una missió militar per exterminar els Aliens. Durant el temps que ha estat adormina una nova colònia s'ha establert al planeta, de la qual no en queda rés en arribar excepte una nina traumatitzada. Finalment Ripley aconsegueix escapar de l'illot amb la nina, les restes d'un androide -que aquesta volta es mostra bastant útil- i un membre de l'escamot militar, mentres que el planeta és destruit per l'explosió del reactor nuclear de la base.
Aliens. One vs. One cap al final.
Si bé a la primera part l'arrel del seu èxit van ser la innovadora atmosfera i la proximitat dels personatges, a la segona part hi ha més del mateix. Però l'escamot militar bàsicament fa rialles per la seva prepotència durant tooot el film, fins el moment en el que es troben amb els aliens i es caguen les bragues. Al viatge també hi participa un "advocat" de la Companyia, amb intencions clares des del principi -¿els vol domesticar, el tros d'animal?- i que només aconsegueix avorrir més al personal. Al menys queda altre grup de personatges que fa el que pot per salvar la pel.lícula. Aquests són, com no, na Ripley, la nina i l'androide.
A la tercera entrega, Alien3 (David Fincher, 1992), la nau de rescat té un accident i acaba a un planeta-presó. D'alguna manera un seed d'alien ha acabat dintre de la nau, deixant prenyats al militar i a Ripley. Els presos i Ripley han de sobreviure fins a l'arribada de l'equip de rescat de la Companyia (una setmana aproximadament), però a més es comprova que el que realment importa a aquesta és l'exemplar que és a dintre de Ripley, la qual decideix suicidar-se i acabar amb ella mateixa, i per tant amb el film.
Alien3. Ripley no només es troba al mig d'un grup de psicòpates. També porta això al seu interior.
Aquí els papers ja es perden. Si bé a la segona part l'escamot militar va espatllar-ho tot amb els seus diàlegs innecessaris i bords, a un planeta-presó amb 25 presos tots ells casos de psiquiàtric un ja es pot imaginar la situació. Però a més, i suposo que per oferir alguna cosa més que mala bava i vísceres, per a controlar el grup de residents s'empra poder pseudo-religiós que arriba a vessar fins a fòra del film, d'aquest tan ridículament americà. D'alguna manera s'intenta aproximar-nos als personatges, que mai podem arribar a entendre ni remotament. La mateixa sensació sembla tenir Ripley quan s'adona que el món es divideix en bojos i egoístes.
Alien3. El final de la saga? D'alguna manera d'aquí a 200 anys es crearà un clon de Ripley i amb aquest el, ¡gasp!, quart episodi de la saga.
Amb la quarta part, Alien Resurrection (Jean-Pierre Jeunet, 1997), passen 200 anys fins que a un laboratori militar reviuen a Ripley i l'Alien dintre seu a partir de restes de sang. No passa molt de més temps fins que els Aliens es descontrolen i tot el laboratori se la pega contra [el que queda de] la Terra.
Els personatges sobreactuen i semblen trets directament d'un còmic nordamericà. La personalització dels protagonistes s'ha perdut totalment, i únicament el monolit de Ripley aconsegueix aguantar d'alguna manera el resultat final d'una típica superproducció made in Hollywood. Es juga estúpidament amb el tema de la clonació, els aliens ara poden quedar-se prenyats i na Ripley posseeix algunes característiques sensorials dels Aliens. Fins arribar al mal gust de l'escena en que un Alien dóna a parir un creuament entre Alien i humà, més lleig que la pesta (el disseny d'aquest segur que no el va crear Giger!). Per no anomenar la infinitat d'escenes amb gore i violència gratuïta, i l'oda a les armes que s'hi veu implicada.
Amb aquest panorama, l'única que es salva és la primera entrega. Deixo Alien vs. Depredator per a una altra vida.
Nau espacial dels Aliens.
Al primer film, Alien (Director's Cut, Ridley Scott, 1979), la tripulació d'una nau es veu involucrada en una cridada de rescat des d'una refineria espacial situada a una espècie de planeta. Durant el procés un dels membres esdevé hoste d'una criatura i Ripley és l'unic membre que sobreviu, la qual a més de pegar-se amb l'Alien ha de lluitar contra un androide de la Companyia.
Bebé Alien, recent nascut de les vísceres d'un ex-membre de la tipulació.
Aquesta primera entrega és la que millor combina els seus elements. Començant per l'opening èpic, fins als models d'H.R.Giger. Al casting si un és bò l'altre és millor, i entre tots ofereixen un resultat impressionant. La història és simple, però l'estudi i la presentació dels personatges involucrats li dóna vida. No és d'extranyar que R. Scott també dirigís Blade Runner, i qualsevol que hagui llegit una novel.la de P.K.Dick pot veure que la trama es mou al voltant de les motivacions, interessos i paranoies dels protagonistes.
Aliens (Special Edition, James Cameron, 1986) és la continuació on es rescata Ripley després d'uns cinquanta anys d'hivernació. La Companyia li demana responsabilitats per haver destruit la refineria del primer film. Juntament amb la necessitat d'acabar amb els seus malsons parteix en una missió militar per exterminar els Aliens. Durant el temps que ha estat adormina una nova colònia s'ha establert al planeta, de la qual no en queda rés en arribar excepte una nina traumatitzada. Finalment Ripley aconsegueix escapar de l'illot amb la nina, les restes d'un androide -que aquesta volta es mostra bastant útil- i un membre de l'escamot militar, mentres que el planeta és destruit per l'explosió del reactor nuclear de la base.
Aliens. One vs. One cap al final.
Si bé a la primera part l'arrel del seu èxit van ser la innovadora atmosfera i la proximitat dels personatges, a la segona part hi ha més del mateix. Però l'escamot militar bàsicament fa rialles per la seva prepotència durant tooot el film, fins el moment en el que es troben amb els aliens i es caguen les bragues. Al viatge també hi participa un "advocat" de la Companyia, amb intencions clares des del principi -¿els vol domesticar, el tros d'animal?- i que només aconsegueix avorrir més al personal. Al menys queda altre grup de personatges que fa el que pot per salvar la pel.lícula. Aquests són, com no, na Ripley, la nina i l'androide.
A la tercera entrega, Alien3 (David Fincher, 1992), la nau de rescat té un accident i acaba a un planeta-presó. D'alguna manera un seed d'alien ha acabat dintre de la nau, deixant prenyats al militar i a Ripley. Els presos i Ripley han de sobreviure fins a l'arribada de l'equip de rescat de la Companyia (una setmana aproximadament), però a més es comprova que el que realment importa a aquesta és l'exemplar que és a dintre de Ripley, la qual decideix suicidar-se i acabar amb ella mateixa, i per tant amb el film.
Alien3. Ripley no només es troba al mig d'un grup de psicòpates. També porta això al seu interior.
Aquí els papers ja es perden. Si bé a la segona part l'escamot militar va espatllar-ho tot amb els seus diàlegs innecessaris i bords, a un planeta-presó amb 25 presos tots ells casos de psiquiàtric un ja es pot imaginar la situació. Però a més, i suposo que per oferir alguna cosa més que mala bava i vísceres, per a controlar el grup de residents s'empra poder pseudo-religiós que arriba a vessar fins a fòra del film, d'aquest tan ridículament americà. D'alguna manera s'intenta aproximar-nos als personatges, que mai podem arribar a entendre ni remotament. La mateixa sensació sembla tenir Ripley quan s'adona que el món es divideix en bojos i egoístes.
Alien3. El final de la saga? D'alguna manera d'aquí a 200 anys es crearà un clon de Ripley i amb aquest el, ¡gasp!, quart episodi de la saga.
Amb la quarta part, Alien Resurrection (Jean-Pierre Jeunet, 1997), passen 200 anys fins que a un laboratori militar reviuen a Ripley i l'Alien dintre seu a partir de restes de sang. No passa molt de més temps fins que els Aliens es descontrolen i tot el laboratori se la pega contra [el que queda de] la Terra.
Els personatges sobreactuen i semblen trets directament d'un còmic nordamericà. La personalització dels protagonistes s'ha perdut totalment, i únicament el monolit de Ripley aconsegueix aguantar d'alguna manera el resultat final d'una típica superproducció made in Hollywood. Es juga estúpidament amb el tema de la clonació, els aliens ara poden quedar-se prenyats i na Ripley posseeix algunes característiques sensorials dels Aliens. Fins arribar al mal gust de l'escena en que un Alien dóna a parir un creuament entre Alien i humà, més lleig que la pesta (el disseny d'aquest segur que no el va crear Giger!). Per no anomenar la infinitat d'escenes amb gore i violència gratuïta, i l'oda a les armes que s'hi veu implicada.
Amb aquest panorama, l'única que es salva és la primera entrega. Deixo Alien vs. Depredator per a una altra vida.
dimarts, de novembre 16, 2004
Webmails
Hotmail finalment ofereix 250MB de tamany de bústia X'-DD
Hotmail amb 250MB.
Ei, un moment! Què és això, no hi ha spam!? A veure... ah,no.
Era spam. Uff... ^_^;
Hotmail amb 250MB.
Ei, un moment! Què és això, no hi ha spam!? A veure... ah,no.
Era spam. Uff... ^_^;
dilluns, de novembre 08, 2004
Emperò,
Tot té el seu costat bò. Aquest any no ha fet falta esperar passat Nadal per saber els resultats de les votacions dels nostres veins a l'altre costat del bessiot :)
Propòs un sistema de votació més adequat i divertit per a les circumstàncies actuals d'incertesa sobre l'estat mundial de la cosa. El protocol és el següent:
Propòs un sistema de votació més adequat i divertit per a les circumstàncies actuals d'incertesa sobre l'estat mundial de la cosa. El protocol és el següent:
- Dividir l'espai en un escenari on s'hi situen els dos candidats a la presidència a una distància prudencial cada un d'ells, i en un plató on es situa el públic votant (presidents d'empreses, magnats, petroleres, etc.)
- Els candidats han d'estar inicialment de cara al públic i amb els ulls embenats. Moure's de la seva posició abans de que l'altre candidat sigui descalificat, implica descalificació immediata.
- Es proveeix a cada assistent d'entre el públic amb un sac ple de pedra viva, roques, cantos rodaos i no tan rodaos o ferralla com trossos de motor, tuberies, etc.
- Donada la senyal d'inici per un membre també del públic i elegit democràticament, tots els assistents comencen a llançar els objectes contundents a qui estimin oportú.
- El darrer en restar de peus és declarat president dels Estats Units de Nord Amèrica per un temps de 4 anys, renovables a quatre més :)
Passada la ventisca... arriba la calma?
Una setmana després de les eleccions als USA el clima s'ha calmat el suficient com per poder realitzar un anàlisi sobre la votació electrònica emprada.
Pot ser hi havia gent que s'esperava un gran bang o cataclisme. Que el 100 % dels vots fossin per Bush, o que totes les màquines es penjàssin en el moment més favorable per a Bush el qual seria en el cas de que el recompte de vots als seus adversaris anàs en creixement. No ha estat així, perquè cantaria massa.
Com que cap de les dues situacions ha tingut lloc d'una manera generalitzada sembla que s'ha validat l'ús dels sistemes electrònics de votació. O al menys aquesta és la impressió que volen donar els propietaris de les companyies responsables.
Emperò, el problema no són els accidents sinó la incertesa que incorpora el sistema a la fiabilitat dels resultats, degut a:
Pot ser hi havia gent que s'esperava un gran bang o cataclisme. Que el 100 % dels vots fossin per Bush, o que totes les màquines es penjàssin en el moment més favorable per a Bush el qual seria en el cas de que el recompte de vots als seus adversaris anàs en creixement. No ha estat així, perquè cantaria massa.
Com que cap de les dues situacions ha tingut lloc d'una manera generalitzada sembla que s'ha validat l'ús dels sistemes electrònics de votació. O al menys aquesta és la impressió que volen donar els propietaris de les companyies responsables.
Emperò, el problema no són els accidents sinó la incertesa que incorpora el sistema a la fiabilitat dels resultats, degut a:
- La total confiança depositada en el fabricant del sistema de votació electrònica. Els algoritmes emprats només són coneguts per ells, no públicament. A més tampoc es tenen notícies de que els fabricants haguin contactat amb la comunitat científica per emprar i millorar el material investigat fins llavors;
- A pesar del secret que envolta el sistema han sorgit al públic detalls sobre el seu funcionament i la seva falta de seguretat. Entre ells i relatiu a les màquines Diebold, l'estructura dels logs, sense encriptar, i el funcionament sobre Microsoft Access per a la base de dades;
- En una situació de fallida, qualsevol tècnic "qualificat" por accedir a la màquina i als seus continguts per "reparar-la";
- La facilitat d'ús de la interfícia no sembla tan òbvia per les queixes generades, s'han retirat màquines amb pantalla tàctil pel seu mal funcionament. Fan falta més proves del sistema abans d'aplicar-lo a unes eleccions generals!
dilluns, de novembre 01, 2004
Demà comença la festa...
...fins al dia de Carnavals.
Estic molt impacient per poder veure els resultats de les màquines de votació electrònica de Diebold en la jornada de demà. És la sensació de que tot el món està observant amb la gota de suor relliscant entre les celles, quan tu ja coneixes el resultat del partit, que era obvi des del principi.
"Trust Us, We are the Government"
Els anàlisis i les proves que s'han realitzat fins ara no són favorables, o més ben dit, no poden ser mai favorables ja que no hi ha lloc per aquesta opció. El codi font i els algoritmes que empren les màquines no han estat públicament revisats, excepte per agències del govern.
A Califòrnia inclús s'han trobat casos de màquines modificades i introduïdes sense la certificació del govern de l'estat. Per part dels usuaris també s'han presentat queixes degut a errades del funcionament de la interfícia. I amb les poques dades que s'han publicat sobre el funcionament intern d'aquestes màquines, aquí i aquí, els pronòstics no són més optimistes.
Estic molt impacient per poder veure els resultats de les màquines de votació electrònica de Diebold en la jornada de demà. És la sensació de que tot el món està observant amb la gota de suor relliscant entre les celles, quan tu ja coneixes el resultat del partit, que era obvi des del principi.
"Trust Us, We are the Government"
Els anàlisis i les proves que s'han realitzat fins ara no són favorables, o més ben dit, no poden ser mai favorables ja que no hi ha lloc per aquesta opció. El codi font i els algoritmes que empren les màquines no han estat públicament revisats, excepte per agències del govern.
A Califòrnia inclús s'han trobat casos de màquines modificades i introduïdes sense la certificació del govern de l'estat. Per part dels usuaris també s'han presentat queixes degut a errades del funcionament de la interfícia. I amb les poques dades que s'han publicat sobre el funcionament intern d'aquestes màquines, aquí i aquí, els pronòstics no són més optimistes.
