divendres, de novembre 26, 2004
Alien Saga
A la fi ja he vist els quatre films d'Alien protagonitzats per Sigourney Weaver (Ellen Ripley), una actriu que sempre m'ha agradat bastant. La saga és bàsicament una pendent costa abaix, pero ella resisteix.
Nau espacial dels Aliens.
Al primer film, Alien (Director's Cut, Ridley Scott, 1979), la tripulació d'una nau es veu involucrada en una cridada de rescat des d'una refineria espacial situada a una espècie de planeta. Durant el procés un dels membres esdevé hoste d'una criatura i Ripley és l'unic membre que sobreviu, la qual a més de pegar-se amb l'Alien ha de lluitar contra un androide de la Companyia.
Bebé Alien, recent nascut de les vísceres d'un ex-membre de la tipulació.
Aquesta primera entrega és la que millor combina els seus elements. Començant per l'opening èpic, fins als models d'H.R.Giger. Al casting si un és bò l'altre és millor, i entre tots ofereixen un resultat impressionant. La història és simple, però l'estudi i la presentació dels personatges involucrats li dóna vida. No és d'extranyar que R. Scott també dirigís Blade Runner, i qualsevol que hagui llegit una novel.la de P.K.Dick pot veure que la trama es mou al voltant de les motivacions, interessos i paranoies dels protagonistes.
Aliens (Special Edition, James Cameron, 1986) és la continuació on es rescata Ripley després d'uns cinquanta anys d'hivernació. La Companyia li demana responsabilitats per haver destruit la refineria del primer film. Juntament amb la necessitat d'acabar amb els seus malsons parteix en una missió militar per exterminar els Aliens. Durant el temps que ha estat adormina una nova colònia s'ha establert al planeta, de la qual no en queda rés en arribar excepte una nina traumatitzada. Finalment Ripley aconsegueix escapar de l'illot amb la nina, les restes d'un androide -que aquesta volta es mostra bastant útil- i un membre de l'escamot militar, mentres que el planeta és destruit per l'explosió del reactor nuclear de la base.
Aliens. One vs. One cap al final.
Si bé a la primera part l'arrel del seu èxit van ser la innovadora atmosfera i la proximitat dels personatges, a la segona part hi ha més del mateix. Però l'escamot militar bàsicament fa rialles per la seva prepotència durant tooot el film, fins el moment en el que es troben amb els aliens i es caguen les bragues. Al viatge també hi participa un "advocat" de la Companyia, amb intencions clares des del principi -¿els vol domesticar, el tros d'animal?- i que només aconsegueix avorrir més al personal. Al menys queda altre grup de personatges que fa el que pot per salvar la pel.lícula. Aquests són, com no, na Ripley, la nina i l'androide.
A la tercera entrega, Alien3 (David Fincher, 1992), la nau de rescat té un accident i acaba a un planeta-presó. D'alguna manera un seed d'alien ha acabat dintre de la nau, deixant prenyats al militar i a Ripley. Els presos i Ripley han de sobreviure fins a l'arribada de l'equip de rescat de la Companyia (una setmana aproximadament), però a més es comprova que el que realment importa a aquesta és l'exemplar que és a dintre de Ripley, la qual decideix suicidar-se i acabar amb ella mateixa, i per tant amb el film.
Alien3. Ripley no només es troba al mig d'un grup de psicòpates. També porta això al seu interior.
Aquí els papers ja es perden. Si bé a la segona part l'escamot militar va espatllar-ho tot amb els seus diàlegs innecessaris i bords, a un planeta-presó amb 25 presos tots ells casos de psiquiàtric un ja es pot imaginar la situació. Però a més, i suposo que per oferir alguna cosa més que mala bava i vísceres, per a controlar el grup de residents s'empra poder pseudo-religiós que arriba a vessar fins a fòra del film, d'aquest tan ridículament americà. D'alguna manera s'intenta aproximar-nos als personatges, que mai podem arribar a entendre ni remotament. La mateixa sensació sembla tenir Ripley quan s'adona que el món es divideix en bojos i egoístes.
Alien3. El final de la saga? D'alguna manera d'aquí a 200 anys es crearà un clon de Ripley i amb aquest el, ¡gasp!, quart episodi de la saga.
Amb la quarta part, Alien Resurrection (Jean-Pierre Jeunet, 1997), passen 200 anys fins que a un laboratori militar reviuen a Ripley i l'Alien dintre seu a partir de restes de sang. No passa molt de més temps fins que els Aliens es descontrolen i tot el laboratori se la pega contra [el que queda de] la Terra.
Els personatges sobreactuen i semblen trets directament d'un còmic nordamericà. La personalització dels protagonistes s'ha perdut totalment, i únicament el monolit de Ripley aconsegueix aguantar d'alguna manera el resultat final d'una típica superproducció made in Hollywood. Es juga estúpidament amb el tema de la clonació, els aliens ara poden quedar-se prenyats i na Ripley posseeix algunes característiques sensorials dels Aliens. Fins arribar al mal gust de l'escena en que un Alien dóna a parir un creuament entre Alien i humà, més lleig que la pesta (el disseny d'aquest segur que no el va crear Giger!). Per no anomenar la infinitat d'escenes amb gore i violència gratuïta, i l'oda a les armes que s'hi veu implicada.
Amb aquest panorama, l'única que es salva és la primera entrega. Deixo Alien vs. Depredator per a una altra vida.
Nau espacial dels Aliens.
Al primer film, Alien (Director's Cut, Ridley Scott, 1979), la tripulació d'una nau es veu involucrada en una cridada de rescat des d'una refineria espacial situada a una espècie de planeta. Durant el procés un dels membres esdevé hoste d'una criatura i Ripley és l'unic membre que sobreviu, la qual a més de pegar-se amb l'Alien ha de lluitar contra un androide de la Companyia.
Bebé Alien, recent nascut de les vísceres d'un ex-membre de la tipulació.
Aquesta primera entrega és la que millor combina els seus elements. Començant per l'opening èpic, fins als models d'H.R.Giger. Al casting si un és bò l'altre és millor, i entre tots ofereixen un resultat impressionant. La història és simple, però l'estudi i la presentació dels personatges involucrats li dóna vida. No és d'extranyar que R. Scott també dirigís Blade Runner, i qualsevol que hagui llegit una novel.la de P.K.Dick pot veure que la trama es mou al voltant de les motivacions, interessos i paranoies dels protagonistes.
Aliens (Special Edition, James Cameron, 1986) és la continuació on es rescata Ripley després d'uns cinquanta anys d'hivernació. La Companyia li demana responsabilitats per haver destruit la refineria del primer film. Juntament amb la necessitat d'acabar amb els seus malsons parteix en una missió militar per exterminar els Aliens. Durant el temps que ha estat adormina una nova colònia s'ha establert al planeta, de la qual no en queda rés en arribar excepte una nina traumatitzada. Finalment Ripley aconsegueix escapar de l'illot amb la nina, les restes d'un androide -que aquesta volta es mostra bastant útil- i un membre de l'escamot militar, mentres que el planeta és destruit per l'explosió del reactor nuclear de la base.
Aliens. One vs. One cap al final.
Si bé a la primera part l'arrel del seu èxit van ser la innovadora atmosfera i la proximitat dels personatges, a la segona part hi ha més del mateix. Però l'escamot militar bàsicament fa rialles per la seva prepotència durant tooot el film, fins el moment en el que es troben amb els aliens i es caguen les bragues. Al viatge també hi participa un "advocat" de la Companyia, amb intencions clares des del principi -¿els vol domesticar, el tros d'animal?- i que només aconsegueix avorrir més al personal. Al menys queda altre grup de personatges que fa el que pot per salvar la pel.lícula. Aquests són, com no, na Ripley, la nina i l'androide.
A la tercera entrega, Alien3 (David Fincher, 1992), la nau de rescat té un accident i acaba a un planeta-presó. D'alguna manera un seed d'alien ha acabat dintre de la nau, deixant prenyats al militar i a Ripley. Els presos i Ripley han de sobreviure fins a l'arribada de l'equip de rescat de la Companyia (una setmana aproximadament), però a més es comprova que el que realment importa a aquesta és l'exemplar que és a dintre de Ripley, la qual decideix suicidar-se i acabar amb ella mateixa, i per tant amb el film.
Alien3. Ripley no només es troba al mig d'un grup de psicòpates. També porta això al seu interior.
Aquí els papers ja es perden. Si bé a la segona part l'escamot militar va espatllar-ho tot amb els seus diàlegs innecessaris i bords, a un planeta-presó amb 25 presos tots ells casos de psiquiàtric un ja es pot imaginar la situació. Però a més, i suposo que per oferir alguna cosa més que mala bava i vísceres, per a controlar el grup de residents s'empra poder pseudo-religiós que arriba a vessar fins a fòra del film, d'aquest tan ridículament americà. D'alguna manera s'intenta aproximar-nos als personatges, que mai podem arribar a entendre ni remotament. La mateixa sensació sembla tenir Ripley quan s'adona que el món es divideix en bojos i egoístes.
Alien3. El final de la saga? D'alguna manera d'aquí a 200 anys es crearà un clon de Ripley i amb aquest el, ¡gasp!, quart episodi de la saga.
Amb la quarta part, Alien Resurrection (Jean-Pierre Jeunet, 1997), passen 200 anys fins que a un laboratori militar reviuen a Ripley i l'Alien dintre seu a partir de restes de sang. No passa molt de més temps fins que els Aliens es descontrolen i tot el laboratori se la pega contra [el que queda de] la Terra.
Els personatges sobreactuen i semblen trets directament d'un còmic nordamericà. La personalització dels protagonistes s'ha perdut totalment, i únicament el monolit de Ripley aconsegueix aguantar d'alguna manera el resultat final d'una típica superproducció made in Hollywood. Es juga estúpidament amb el tema de la clonació, els aliens ara poden quedar-se prenyats i na Ripley posseeix algunes característiques sensorials dels Aliens. Fins arribar al mal gust de l'escena en que un Alien dóna a parir un creuament entre Alien i humà, més lleig que la pesta (el disseny d'aquest segur que no el va crear Giger!). Per no anomenar la infinitat d'escenes amb gore i violència gratuïta, i l'oda a les armes que s'hi veu implicada.
Amb aquest panorama, l'única que es salva és la primera entrega. Deixo Alien vs. Depredator per a una altra vida.
