diumenge, d’agost 29, 2004
Ús polític de la por
A un assaig de Bruce Schneier (especialista en seguretat, autor d'Applied Criptography i Secrets and Lies, entre d'altres; ja vaig parlar del seu darrer llibre, Beyond Fear) publicat el dia 27 d'agost i titulat "How Long Can the Country Stay Scared?", Schneier es queixa de l'ús polític que s'en fa als EEUU de la por per a controlar la població amb fins electorals (ala espanyola).
Tal com diu, la pressió terrorista té dues cares. La primera són els actes terroristes i el mal que incideix directament de les seves accions de bombes, morts, ferits i malbé de bens. La segona és la por inflingida a la població i que es reflecteix en una disminució de la llibertat pública, si bé no legislativament sí a la pràctica.
Davant aquesta situació, als EEUU s'ha adoptat un sistema públic de colors per assenyalar el grau de perill de la seguretat nacional. En la meva opinió (i també la d'Schneier) aquest sistema no té cap utilitat pràctica més enllà d'assustar a la gent de forma permanent per crear una dependència amb el govern, quan per poder conviure amb el terrorisme el procediment hauria d'esser essencialment el contrari.
La dependència amb el govern es crea al recordar en tot moment que qui té la clau per poder derrotar o contrarrestar el terrorisme és el govern. Alhora que es dóna la falsa idea que per poder ser efectiu cal que tota la societat mantingui aquesta actitut vigilant i hostil.
Scheier diu que a Europa estam acostumats a tractar-lo d'una manera més correcta (el qual em fa demanar si Espanya es troba dintre d'Europa), a través de la policia especialitzada (que és sinònim de preparada especialment per a aquesta feina) i investigacions que fan el treball brut per desmantelar i contrarrestar els grups terroristes fòra dels ulls de la població. Així el que veu la gent són els resultats d'aquestes operacions. És a dir, no veu rès (o ho veu minimitzat), que és el que ha de veure sobre aquest tema, sense caure en la ignorància i essent conscient del particular treball d'aquests funcionaris i del govern.
És feina del govern (si és que vol seguir governant) no usar la població pels seus propis beneficis alhora que troba una solució el més pacífica possible i adaptada a la realitat moral de la societat.
Tal com diu, la pressió terrorista té dues cares. La primera són els actes terroristes i el mal que incideix directament de les seves accions de bombes, morts, ferits i malbé de bens. La segona és la por inflingida a la població i que es reflecteix en una disminució de la llibertat pública, si bé no legislativament sí a la pràctica.
Davant aquesta situació, als EEUU s'ha adoptat un sistema públic de colors per assenyalar el grau de perill de la seguretat nacional. En la meva opinió (i també la d'Schneier) aquest sistema no té cap utilitat pràctica més enllà d'assustar a la gent de forma permanent per crear una dependència amb el govern, quan per poder conviure amb el terrorisme el procediment hauria d'esser essencialment el contrari.
La dependència amb el govern es crea al recordar en tot moment que qui té la clau per poder derrotar o contrarrestar el terrorisme és el govern. Alhora que es dóna la falsa idea que per poder ser efectiu cal que tota la societat mantingui aquesta actitut vigilant i hostil.
Scheier diu que a Europa estam acostumats a tractar-lo d'una manera més correcta (el qual em fa demanar si Espanya es troba dintre d'Europa), a través de la policia especialitzada (que és sinònim de preparada especialment per a aquesta feina) i investigacions que fan el treball brut per desmantelar i contrarrestar els grups terroristes fòra dels ulls de la població. Així el que veu la gent són els resultats d'aquestes operacions. És a dir, no veu rès (o ho veu minimitzat), que és el que ha de veure sobre aquest tema, sense caure en la ignorància i essent conscient del particular treball d'aquests funcionaris i del govern.
És feina del govern (si és que vol seguir governant) no usar la població pels seus propis beneficis alhora que troba una solució el més pacífica possible i adaptada a la realitat moral de la societat.
